Agafats pels ficus

dijous, 5 / febrer / 2009

També és mala sort: dia 20 de gener destacàvem un article excel·lent d’un periodista excel·lent, Carlos Garrido, atès que havia fet, ja fa 20 anys, una crònica excel·lent de com apallissen (no s’han aturat) els arbres per Palma. Avui però, ens ha fet els ous en terra: amb els ficus hem topat, amic Garrido. [A la sombra del ficus]

I és que no estem parlant d’un periodista qualsevol, també escriu novel·les, sobreviu com a autònom i per lliure, mentre diu el que pensa davant polítics que el marginaran quan puguin, a part d’esser expert en arqueologia i patrimoni arquitectònic. No li és igual talaiòtic que paleocristià, i deu esser dels pocs que saben quins edificis s’han d’atribuir a Bennazar o a Reinès, però amb els ficus ens ha ficat la pota fins als dellons. No tenia obligació de saber-ho, però es podria haver assessorat o haver consultat els llibres que calia.

Confondre Ficus elastica amb F. macrophylla no és cap notícia, a l’Ajuntament de Palma els és ben igual, s'hi rebolquen i publiquen la confusió, almenys des que han après a dir “macrofilla”, fa uns deu anys, escriure-ho és una altra història. El problema d’avui és que el senyor Garrido ens ha confós el ficus amb la bellaombra (el de la plaça de la Reina), que probablement hagi estat un lapsus, però a part d’això, el presumpte jardí botànic de la Misericòrdia podria haver haver estat quelcom més que una fantasmada, però no és gaire clar, i el ficus no hi té res a veure. Tot plegat, si als lectors corrents dels diaris els és igual, és el seu problema; els seguidor d’Amics Arbres, vull creure que volen filar més prim.

És clar que també és possible que, grufant per les biblioteques, el periodista s’hagi fiat d’aquest llibre [José Mª López Rodríguez: "Els arbres de Palma" Ed. Cort]

També és mala sort: No sabem que sap J. M. López Rodríguez d’arbres, ja que aquest és una mena de fotocòpia del Deodendron, amb poques notes personals poc afortunades. El que sí sabem és que l’autor ha renegat del català i de les subvencions, tot i que ja li va anar ben bé donar-se a conèixer amb un llibre de llepada de subvencions, fotocopiat del Deodendron, que uns altres li varen traduir al català i, per acabar-ho de compondre, ens va acabar d’embullar amb els ficus.

Fuente

A la sombra del ficus

Jueves 05 de febrero de 2009

CARLOS GARRIDO En una ciudad que mutila por sistema a sus grandes árboles, el ficus de la Misericòrdia nos ofrece una imagen reconfortante. Ese árbol monumental, plantado en 1830 y procedente de Australia, parece un gran "animalot". Su tronco tiene la misma calidad que la piel de un elefante, con sus raíces como patas, y esa copa enorme cubriendo una gran extensión a su alrededor.
Muchas veces, cuando subo por la cuesta que lleva a la Sang, hago una paradita delante del ficus. Es como encontrarte delante de uno de esos dioses perdidos de la prehistoria. Miras hacia arriba, te quedas silencioso a su lado. Esperando quizás que el arbolazo termine por hablar. Que mueva sus hojas o sus ramas, testigos impertérritos de la historia contemporánea de nuestra ciudad.
Tras la última limpieza, en la que le fueron arrancadas las yedras que lo cubrían en parte, el ficus parece un Júpiter desnudo. Sin la hoja de parra decorativa de las enredaderas. Y es más gigantesco, más impresionante que nunca.
Ese árbol ha visto funcionar el asilo de la Misericòrdia, vivió la desamortización, contempló a generaciones enteras de "ciutadans" llevando "un ciri a la Sang". Fue testigo de las revueltas contra Isabel II, de los fastos del derribo de las murallas, de la guerra civil...
En las culturas tradicionales los grandes árboles son sanadores y oraculares. Quizás porque comunican las energías telúricas con las celestes. Operan el milagro de transformar lo más oculto en aire y cielo. Por eso siempre se les consideró mediadores entre el hombre y los dioses. Acogedores y protectores.
No hay nada más bello y más vivo que un árbol extendiendo sus ramas. Deberíamos acudir a menudo a su amparo, ahora que el jardín ha quedado abierto y es posible. Para dejarnos llevar por esa sensación tan antigua de admirar a los árboles. ¿No dicen acaso los antropólogos que los primeros homínidos vivían en los árboles? Es muy posible que nos quede un secreto rastro de esa ancestralidad vegetal y por eso nos inspiren esa confianza y ese cariño.
El ficus de la Misericòrdia no tiene el papel social que merece. Quizás por poco conocido. Pero junto a otros congéneres de la Plaça de la Reina y el cementerio, ocupa un lugar muy singular en el corazón de la ciudad.

Fuente

Ver: Agafats pels ficus (06/02/2009)